dilluns, 24 juny de 2013

FESTA DE LA BOCA 2013 A BOCA PLENA. El Cant del Cantó (La Canyada-Paterna), 22 juny

Mòbil, IRENE SANCHÍS, jardí El Cant del Cantó, La Canyada

A cop calent la Festa de la Boca m’ha deixat el cel fresc i l’alè de menta i plantes remeieres. Al Cant del Cantó, un jardí de casa, que s’obre de par en par a l’emoció i a l’expressió, va acollir amb la lleugeresa de les glicines de la mà pro-vocadora de Montserrat Palacios, Llorenç Barber i Irene Sanchís una nòmina virolada d’experimentadors de la paraula, del so i del gest i a més el pimer correbus de la Bouesia:

Miquel Molina, Josep Sou, Bartomeu Ferrando, Antonio Méndez, Llorenç Barber, Nathalie Gagnon, Yves Leduc, David Alarcón, Domingo Chinchilla, Paula Miralles, Martaerre Sobrecueva, Álvaro Pichó, Oscar Vidal, Inma Juan & Nigella, Montserrat Palacios, Anne-Françoise Raskín, Míguel Álvarez, Ferrer-Molina, Ernest Graves, Isabel Gómez, Lorena Izquierdo, Virgínia García, Esther Blázquez, Xavier Caballero, Juan Manuel Vera, Miquel Àngel Marín, Carles Andreu...

i els noms que van saltar des de l’alenada significativa del mot fins el so estirat cap a notes musicals o la música d’instruments insòlits i objectes que esdevenien micròfon i altaveu. El gest arrodonia els silencis i copiava la lluna magnífica que voltava pel paladar nocturn de València. I una emoció constant redoblava els batecs dels cors, repicats des de l’estany del fons pels magnetòfons de les granotes a capella. Sota la coparrassa del pi immens s’invertia a Gòmez de la Serna quan deia Poner notas a los libros es un atrevimiento como lo seria el retocar los quadros de una exposición. Temeritat que seduïa les palmeres agarrades a la melodia de la brisa dolça d’estiu. Vet ací l’acció de Ferrando, Barba, on els signes de les lletres penjaven de la pròpia barba de l’autor i dels fonemes emboetats del seu aparell vocàlic. O mira com el raspall de dens fa una simfonia metàl·lica sobre la safata de plata llunàtica.

Ni amb tots els dits de la mà tindria prou per nomenar els redobles i sensacions a la pell, als llavis, a la gola, a les dents. Testimoni silenciós fou la instal·lació de poesia visual que obria pas a l’escenari sonor (Nigella). Un calfred vingué amb el teatre de la veu de Carles Andreu, que gosà convertir en cançó i vol un cal·ligrama de Salvat-Papasseit, Formigues. La dansa de les canyes al so del “monocordi” i del Ciclop (Nathalie Gagnon, Yves Leduc). Els plats trencats de Inma Juan & Nigella. Els versos cubans del Jardí d’Epicur –“querer lo que necesitamos”. El qüestionament de l’escriptura, la taula, la cadira i l’instrument del boucèfal Miquel Marín. La maleta de poesia del Ja. Les accions, les veus i contraveus, els versos, els antiversos, els contraversos i altres tornades –Nos acordamos de las cosas de las que no nos acordamos nosostros, sino lo que nos rodea (Gómez de la Serna).

I encara em volta pel cap, no només la companyia –que l’amistat et fa veure la veritat- sinó també una desmemòria –no vaig poder recordar l’horaciana d’Andrés Estellés que hagués volgut recordar, el pebrot torrat i ecumènic rajant d’oli cru. Tanmateix el poeta fou reviscut pels versos irònics d’Oscar Vidal, lapidaris i esfèrics, i el seu cotxe de línea que convertí magistralment en poesia el rosari de pobles que travessa l’autobús per arribar a València: ¡Qué partida saca el tenor a un bostezo! (Gómez de la Serna).

Tot el domini màgic de la nit valenciana, qui té boca s’equivoca i qui té nas se moca, en boca de bocamolls irreductibles, tot i que no tenien prou estopes per tapar tantes males boques. (JC)